CADIRA

La constatació és fàcil de fer: basta fullejar una història —il·lustrada, no cal dir-ho— del moble. Ens hi ratificaríem, de seguida, en qualsevol visita a algun museu de pintura figurativa o d’arts menors, on en imatges o en realitat es conserven testimonis de les formes de seient utilitzades pels nostres avantpassats. I fins i tot avui mateix, en moltíssimes cases d’aquestes latituds, en la majoria potser, encara hi trobarem models de cadires ben significatius. La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector. L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses —mitologia, metafísica, literatura, art, guerra, opressió, etc.—, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d’imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat. No es tracta solament de cadires, però el cas de les cadires resulta un indici d’especial visibilitat. Sembla, en efecte, que la nostra gent s’ha assegut sempre damunt d’artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit. Sembla com si, durant centúries i centúries, ningú no s’adonà que, en general, el fet de seure respon a una necessitat de descans, i que aquest descans depèn de la posició del cos. Amb respatllers més o menys perpendiculars, i culs plans, i dimensions inconcebibles, les cadires i els setials que han vingut succeïnt-se amb les generacions de la nostra societat fan l’efecte d’haver estat construïts prescindint d’aquella exigència elemental. Seure en una cadira gòtica degué ser un turment, o quasi; seure en una cadira isabelina no suposà, després de tot, un avenç massa enèrgic. 

És clar que hi havia hagut, que hi hagué progrés: progressos.

Tanmateix, podem creure que aquests progressos no es devien a una solució metòdica i racional dels problemes que s’hi plantejaven. La inclinació del tors de la persona sedent, el major o menor desembaràs de les seves cames, la justa flexió dels genolls, són factors que intervenen en la relaxació muscular buscada amb el repòs de la cadira. En l’evolució històrica del moble comprovem que, sí, de mica en mica, hom va descobrint les facilitats oportunes perquè el repòs ansiat es produeixi en millors condicions. Una lleu diferència de centímetres en l’altura de les potes o en la desviació del respatller pot determinar l’absoluta bondat o l’absoluta desgràcia d’una cadira. Però, torno a dir-ho, allò que fins fa poc s’ha aconseguit en aquest ordre de coses no era conseqüència d’un càlcul rigorós i, si se’m permet el mot, científic. Més aviat sembla que els avantatges, procedien, com una decantació, del pausat i gairebé inconscient empirisme dels usuaris. O potser no tant dels usuaris com d’alguna excepcional i esporàdica fantasia que fusters i ebenistes introduïen en les seves rutines. Perquè quan els ciutadans amb possibilitats econòmiques, els magnats de bossa opulenta, les corporacions benestants,

 

van proposar-se millorar els seus mobles en proporció a la seva riquesa, no ho van fer en el sentit d’afegir-los comoditat: els afegiren ornaments, que no és el mateix. Ornaments o sumptuositats de material. Les cadires dels palaus van ser de fusta més noble, tingueren talles subtils, gaudiren d’entapissats harmoniosos: no passaven a ser, malgrat tot, molt més confortables que les cadires d’una casa modesta. I així, ho repeteixo, durant segles. 

Avui, per sort, el panorama canvia. Les llars dels nostres amics adinerats i els aparadors de les botigues del ram solen oferir ja exemplars de seients realment admirables. No sols bonics o cars: còmodes. Amb uns tals instruments domèstics a l’abast, la vida familiar guanyarà estabilitat, hi haurà menys dissensions conjugals, i els veïns podran visitar-se afectuosament sense córrer el risc de passar l’estona en actituds rígides i desmoralitzadores. Ara el progrés és autèntic, i les cadires són fabricades per especialistes que saben de què va. Però, si per un moment analitzem l’estructura i el secret de les benèfiques cadires actuals, quedarem parats en comprovar que, en el fons, es tracta de l’ou de Colom, ¿Com és que a ningú no se li havia acudit això abans? La pregunta té un lleu aire ximple: no ho és gens. Sens dubte, en la confecció dels mobles dels nostres dies s’usen productes o màquines que només el nivell últim de la tècnica podia proporcionar. De tota manera, no és aquest l’aspecte decisiu. El truc de la cadira o de la butaca perfectes no depèn dels seus ingredients materials, sinó de la seva arquitectura. És una qüestió d’enginy. I és curiós que l’home hagi tardat tant a decidir-se a aplicar el seu enginy a aquests articles de maneig diari. Ja he insinuat que la cadira no era l’únic que patia un endarreriment tan considerable. Hi ha fòtils importants, d’una utilitat meravellosa, bàsics, l’aparició dels quals quedava reservada a la plenitud del segle XX. Només l’actual alta maduresa de la ciència i un afinat desplegament de la industrialització els fa possibles. Per enunciar-ho d’una manera discretament grotesca: el televisor, l’avió a reacció, el radar, el pulmó d’acer, no eren invents que fossin assequibles a l’home de l’Edat Mitjana o del Renaixement. Però estic persuadit que una bona cadira, una cadira còmoda, sí. No calien massa pressupostos científics per a dissenyar-la, i un vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la. No vull exagerar. No tinc la pretensió d’esperar — amb esperança retroactiva— que un fuster d’aquelles èpoques hagués segregat seients com alguns d’avui, de línies funambulesques i suports inversemblants. Tracto d’apuntar solament que els vells fusters estaven en condicions d’intentar alguna cosa semblant a això d’ara: semblant, si més no, en la voluntat d’obtenir les majors mol·lícies i els més venturosos acomodaments per a la seva clientela. És aquesta voluntat el que no s’hi donava. I no s’hi donava potser perquè, per la banda de la clientela, no existia una veritable demanda de confort. A nosaltres podrà xocar-nos aquest desinterès. Estem acostumats a dedicar al nostre cos totes les amabilitats que som capaços de procurar-li. Però, en realitat, això, l’afecte pel propi cos, és una actitud relativament nova dins la nostra civilització. Tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables: l’austeritat i l’ascesi, l’abstenció i la mortificació. La vida de l’home sobre la terra era considerada com una exigència de sacrifici. Ara tothom pensa de distinta manera. Potser —n’estic segur— per això comencem a disposar de cadires còmodes. I de més coses.