SEXE
El sexe no és un tema seriós: tema de conversa o de literatura. Tal ha estat, sembla, la convicció general durant segles, i encara avui perdura en extenses zones de les nostres societats. En literatura, l’amor sí que ho era —i de quina manera!—, però no el sexe. Poetes, novel·listes i dramaturgs, fins en temps relativament pròxims, no han vist el sexe sinó a través de la facècia, de la burla, del grotesc. O el silenciaven i el dissimulaven, servicials amb el tabú establert, o bé el feien aparèixer sota una llum més aviat còmica. Els clàssics en la matèria no em deixarien pas mentir, respecte a això últim: siguin Marcial o l’Aretí, siguin Aristòfanes o Rabelais. Les excepcions són tan escasses, que ara, de passada, jo no sabria aportar-ne més que una: el marquès de Sade. Però el sexe, en Sade, és —i només— una presència gairebé sinistra, una confusa pretensió diabòlica, en la qual la realitat fisiològica i psicològica, humana, queda postergada a un paper instrumental, d’insult a Déu o a la sacralitat ètica. A part Sade, doncs, l’actitud resulta unànime: el sexe esdevé —en tant que sexe— objecte de sistemàtica irrisorietat, quan l’accepten els escriptors. Deixo de banda, és clar, metges i moralistes: el sexe, per a ells, té un valor merament físic o social, i, en part, es despersonalitza. També en la conversa diària hem de fer aquesta salvetat, diguem-ne tècnica, dels qui parlen del sexe amb una neutra discreció professional. Al marge d’això, en efecte, no hi ha sinó l’acudit salaç, la reticència sarcàstica, la xafarderia jocosa : pàbul de riure. És com si, de paraula, l’home no hagués sabut mai admetre el sexe més que en funció d’obscenitat, i com si l’obscenitat fos inseparable d’una forma o altra del ridícul.
«Qu’a faict l’action genitale aux hommes, si naturelle, si necessaire et si juste, pour n’en oser parler sans vergogne et pour l’exclurre des propos serieux et reglez? Nous prononçons hardiment: tuer, desrober, trahir; et cela, nous n’oserions qu’entre les dents?» El vell Montaigne —un d’aquells moralistes que han escrit sobre el sexe amb notòria serietat— tenia raó a mitges: en tenia en la mesura que les seves preguntes destaquen la tendència a eludir la qüestió sobre un pla franc i normal. No en tenia ja, en canvi, quan la relaciona, per exemple, amb la vergonya. La vergonya hi ha jugat un paper de coacció, ben sovint. Però també és cert que la literatura i les converses de substància procaç han tingut sempre una immillorable fluència en els usos de la societat d’Occident. Són, evidentment, literatura i converses desvergonyides. I l’afecció per aquesta mena d’activitat verbal ha presentat, en totes les èpoques, proporcions considerables, que els encarregats de la policia dels bons costums han volgut —inútilment— reprimir. Els escrits pornogràfics han hagut de ser clandestins, i els acudits s’han recitat sotto voce: res no ha impedit, però, la seva expansió acumulativa i abundant. De més a més, la tolerància amb aquesta mena de coses sol ser més generosa del que fan suposar —a tot arreu— les virtuoses declaracions oficials. Avui, la majoria dels Estats compten amb una severa legislació contra les manifestacions ultranceres del llibertinatge oral o imprès. En la pràctica, la lenitat salta a la vista. Hi ha espectacles, com el music-hall o les revistes teatrals, que en molts països es nodreixen d’inequívoques afabilitats eròtiques, d’una cruesa jocunda, i les publicacions del mateix to circulen sense massa entrebancs. Quant als hàbits conversacionals, no cal dir res: l’experiència de cadascú és suficient.
Aquesta experiència, d’altra banda, ens avisa que la inclinació a les plasenteries sobre l’hipogastri no és exclusiva, ni de bon tros, de classes o de pobles determinats. Potser allò que solem anomenar educació, la bona educació, i algunes influències religioses, han fet, modernament, que, en certs medis socials ben delimitats, la broma sexual quedi congelada. El puritanisme victorià i les seves seqüeles, arrossegades fins als nostres dies en tal o tal altre sector del món britànic, en serien un cas. Però aquest tipus de repressió sempre és relatiu. La pruderie, allà on sigui, mai no arriba a desterrar el gust per l’humor llicenciós. I si el folklore de qualsevol comunitat n’està ple, les minories cultes no deixen de participar-hi, i ho fan sense ambages. La literatura impúdica o alegre dista molt de ser patrimoni privatiu del vulgus. Els Ragionamenti van ser publicats pensant en un lector refinat, i els textos de Rabelais sol·liciten expressament una clientela d’humanistes, única capaç de captar els sobreentesos i els recargolaments sardònics, sucosament erudits, de Gargantua i de Pantagruel. Les premses del XVIII van ser pròdigues en llibres verds, que compraven i llegien els grans burgesos i els aristòcrates. Fora de la civilització occidental —fora d’Europa—, les coses no deuen haver-se produït altrament. Jo no podria assegurar-ho, però hi ha motius per a creure-ho. Els etnòlegs, investigadors dels vestigis tribals en els territoris de colonització, conten que, entre aquesta gent, no és insòlit que les al·lusions directes al sexe siguin acollides amb una hilaritat clamorosa i espontània. El fet és universal.
Sembla, però, que la docència eròtica va cedir ràpidament davant la pornografia. La pornografia s’ha produït, més o menys, no cal dir-ho, en totes les èpoques i en tots els llocs: no hi ha dubte, tanmateix, que, un cop clausurada l’Antiguitat pagana, desplaça aquella modesta tradició erotològica. Les normes de voluptuositat són substituïdes per la mera excitació, i l’excitació, ara, no és tant excitació a la voluptuositat com excitació de la imaginació sexual. Un ars amandi invitava a practicar les delícies de la carn; una narració pornogràfica, no. El propòsit de la pornografia és fomentar les esperances del sexe en el terreny de l’obsessió o de la il·lusió. No deixa de ser significatiu que el públic més propici a la pornografia estigui constituït per adolescents, o per adults amb dificultats d’acompliment normal de les exigències del sexe: és a dir, sempre —en general— gent que, o no practica, o practica malament. La pornografia, per a ells, és un succedani, i una mena d’onanisme mental o imaginatiu. Ara bé: el procediment de la pornografia és la descripció, i aquesta descripció s’ha d’explanar en termes gràfics i colpidors. El drama —«literari»— de la pornografia és que li manca un llenguatge adient. No es pot escriure un relat pornogràfic fora del vocabulari quotidià: tota la força suggestiva —incitant— s’esvairia si hom optava per designar membres i accions amb la terminologia neutra dels diccionaris oficials. Un paper pornogràfic perdria molts, o gairebé tots, els seus al·licients si emprava mots com «vulva» o «copular». El mal és que, enfront d’aquest lèxic quasi «científic», no hi ha sinó l’argot i l’eufemisme. I per aquí s’introdueix el còmic, de nou, en el tractament —ara pornogràfic— del sexe. La pornografia ben sovint és ridícula perquè ho és el seu vocabulari.
Ho podem veure en els Ragionamenti, en els Sonetti lussuriosi. Pietro Aretino, «el diví Aretí», humanista molt com cal i autor de distingides especulacions teològiques i piadoses, només s’ha guanyat una fama important amb els seus diàlegs i els seus versos infames. No podem discutirli’n el mèrit. Avui, al cap de quatre segles, encara obtenen aquells escrits alguna furtiva i apreciada reedició. El lector desinteressat, això és, el qui s’acosta als Ragionamenti i als Sonetti amb una curiositat purament cultural, i no a la caça de commocions libidinoses, comprova que les referides peces literàries de l’Aretí estan redactades en termes d’un grotesc permanent. És cert que els Ragionamenti responen a una voluntat satírica. Però ningú no sabria negar-los la gràcia excitant. Ni menys encara als Sonetti, que no pretenen altra cosa. Com que l’excitació vol ser procurada en un nivell d’afabilitat viva, de connivència íntima amb el lector, l’escriptor no té més remei que acudir a les formes d’elocució col·loquials. Grolleres, per tant. L’Aretí, si excita, també fa riure. Excita el lector receptiu a la pornografia; fa riure aquest lector i qualsevol altre lector. No conec cap obra pornogràfica, de pornografia franca, que arribi a escapar del tot a aquesta regla. Hi ha llibres d’una morositat sensual intensa, que no abandonen mai la correcció urbana de la llengua: són pseudopornografia. Si en prescindim, l’afirmació és vàlida: la pornografia, quan s’endega en paraules, ha de resignar-se a expressions d’un to bufonesc irreductible. La reacció davant la pornografia, fins i tot en els individus més ingenus, també és ambigua: l’excitació mai no és únicament excitació; l’acompanya, de manera habitual, la riallada o la rialleta.
Notem que l’amor literari, la literatura sobre això que anomenem amor, és, parcialment si més no, una defensa contra la propensió de l’home a veure el sexe sota espècie de grotesc. El sexe hi és: essencial. Per als enamorats, l’acte de l’amor —fórmula ja ben simptomàtica— representa la consumació carnal d’una devoció mútua, i per consegüent, un esdeveniment respectabilíssim, en el pol oposat del grotesc. Tota la literatura espiritualoide i ennoblidora suscitada per l’amor tendeix a redimir el sexe de la seva depreciació moral. No ho aconsegueix, però, i es limita a ocultar-lo. D’aquí que sigui pudorosa, que faci tot el possible per callar el final confidencial de l’alcova dels amants o per envoltar-lo —recordem la delicada escena de Romeo i Julieta— amb una fraseologia dignificadora. Per dir-ho sense embuts: l’amor és —és presentat—, sempre, abans del coit o desprésdel coit: mai en el coit, mai durant el coit. L’extrema situació fisiològica serà cautament esquivada. És la manera d’esquivar el grotesc. La pornografia, en canvi, s’especialitza en el coit i en els seus preparatoris. La pornografia, de més a més, elimina l’amor —el sentiment elevat— i es limita a la fornicació exclusiva. Rarament els seus personatges són uns «enamorats»: els pornògrafs són els primers respectuosos amb l’amor. Els protagonistes de l’aventura obscena són parelles fortuïtes, sense cap vinculació afectiva, que busquen en l’encontre un simple —o complicat— acompliment del desig. La representació crua de la còpula, les interioritats del moment secret, si fossin referits d’uns amants sincers, degradarien la imatge suprema de la relació entre home i dona: aquest sembla ser un prejudici perfectament arrelat. La pornografia ho defuig, això. S’estima més d’operar sobre figures desproveïdes de veritat humana. Uns ninots que forniquen: tal és la fauna habitual reportada per la pornografia.
Hi ha una raó que explica aquesta comprensió —o incomprensió— còmica del sexe. I és: que la descripció de l’acte sexual, tant si es vol com si no es vol, comporta la reducció de l’home —home i dona— a un complex d’actituds irreversiblement animals, i l’home es riurà de si mateix sempre que es vegi actuant com una bèstia. L’home té un alt concepte d’ell mateix com a espècie. La humanitat, en els nostres càlculs, constitueix una agradable excepció dins el món de la zoologia: l’home és l’animal que ha deixat de ser animal. Totes les filosofies i totes les ètiques que hem produït fins ara insisteixen en aquest punt. L’esforç per ofegar o escamotejar la bèstia que l’home continua sent, esforç incessant i genial, confirma certament la condició excepcional de l’home dins la naturalesa. Tanmateix, és un esforç que no arribarà mai a suprimir —perdó per la lapalissade— la seva animalitat. El cos i les seves exigències són una dada irrefragable que les il·lusions espiritualitzadores no poden passar per alt. Les necessitats fisiològiques elementals, diàriament plantejades, insurgides a cada instant, reclamen la seva satisfacció. Aquesta impertinència invariable fereix i desqualifica l’home en la majestuosa idea que s’ha forjat de la seva pròpia imatge. Per això la fisiologia ha rebut, en gairebé totes les seves manifestacions, un tracte repressiu: s’ha procurat velar-la, ja que no era factible res més. La fisiologia són «les funcions baixes». L’home, per rea-litzar-les, es retira, s’aparta, s’amaga. Només el fet de menjar s’ha salvat de la restricció, i encara hi ha el record de societats i de persones que, especialment sensibles, l’han condemnat també a la fosca discreta dels recambrons. Totes les altres activitats naturals del cos que considerem incompatibles amb la gloriosa superioritat de l’home, són objecte, en una mesura major o menor, d’una forma o altra de pudicícia socialment imposada: esternudar o escopir, gratar-se o defecar, rotar o tossir. Les precaucions que la urbanitat ens demana quan hem de realitzar alguna d’aquestes accions, no solament obeeixen a una pulcra deferència envers la gent que ens envolta: són, així mateix, gestos amb què mirem de pal·liar o d’encobrir les expansions insolents del nostre cos. Els fets sexuals han merescut tothora el més dràstic confinament a les penombres retretes. Sobre el sexe pesen prevencions molt específiques, és clar: però, en el fons, és la zona del nostre comportament corporal que ens sembla més identificada amb l’animalitat. Una parella «intentant reproduir-se» — com deia aquell— és, per a la mentalitat tradicional, l’estampa autèntica i intolerable de la bèstia sorpresa en el moment de màxima concreció zoològica.
La luxúria in actu pot arribar a fer una certa impressió depriment, en tant que espectacle vist o evocat: la luxúria pròpia o la d’altri. Lionardo da Vinci afirmava que l’acte de l’amor —el sexe en ple ús— és tan lleig, que «la natura si perderebbe» si els qui forniquen es veiessin fornicar. El Vinci exagerava: la perpetuació de l’espècie no corre cap perill per aquest cantó. El problema, però, no és de «lletgesa», o no és tant de «lletgesa» com d’allò altre: de declaració animal. L’home, aquell ésser a part, fet a semblança de Déu, titular de tantes virtuts, creador d’arts i de filosofies, predilecte del destí, abdica sobtadament totes aquestes prosopopeies i es lliura als jocs de la carn, com un gos o com una mosca. Ell no es veu fornicar, i la fruïció l’encega. Però els altres el veuen: saben que fornica i com fornica. És la funció sexual mateixa, arrencada del seu context humà, que hi és vista: amb els ulls o amb la sospita. I el contrast fa riure: és còmic. És còmic pensar l’antianimal que vol ser l’home rebaixat a la més animal de les accions. Tota l’ampul·lositat de les conviccions humanes es desinfla en aquest punt: l’home esdevé grotesc per a l’home. La pornografia en treu bon profit. La grosseria de la nomenclatura sexual —argot, eufemismes—, ja al·ludida, s’origina en això: no pot haver-hi noms seriosos per a coses que no ho són gens. I si de cas s’hi mescla una mica de perversió o d’irregularitat, el tret còmic augmenta: l’home, aleshores, no sols es capté com un animal, sinó encara com un animal aberrant. Els acudits sobre homosexuals són més hilarants precisament per l’extravagància animal de la pederàstia. Les històries rústiques basades en anècdotes de bestialitat —el pastor que fornica amb la cabra, etc.— són una altra font d’irrisió. L’home està disposat a riure’s del sexe, sigui com sigui: a riure’s, doncs, de si mateix.
He dit «la més animal de les accions». Objectivament l’expressió és falsa. La qualitat fisiològica del sexe no és més —ni menys— «animal» que qualsevol altra funció animal del cos. Però el fet és que, per a nosaltres, per a l’home que anomenem civilitzat, l’acte sexual supera en vilesa —vilesa— tota altra ocupació d’ordre fisiològjc, ni que sigui l’excrementícia. És possible que això es degui al caràcter luxós, o relativament luxós, del sexe. Orinar o menjar són actes imprescindibles, sots pena de mort; rotar o esternudar són actes, segons com, inevitables. Però l’instint sexual, en l’animal que ésl’home, està excepcionalment subjecte a control. Si la castedat és una virtut, és perquè entra dins les possibilitats humanes. En certa manera, per tant, l’ús del sexe és voluntari. És a dir: la faceta d’animalitat que suposa el sexe té tot l’aire de ser deliberada. L’home, quan fornica, fa l’animal, retorna a l’animal, perquè vol. És a gratcient que l’home es posa en ridícul. En un dels seus llibres, Josep Pla cita una frase de lord Chesterfield sobre la incidència carnal. Ho ignoro tot de lord Chesterfield, i he d’aprofitar la mediació de Pla per adduir-ne el testimoni. «The pleasure is momentany; the cost is exorbitant; the position is ridiculous», escrivia el noble britànic al seu fill. La postura és ridícula. Ho és, realment? No entrarem, ací i ara, a dilucidar l’abast que el vocable ridícul té o ha lícitament de tenir. Tant si la position és ridícula com si no ho és, mirades les coses des del punt de vista de Sirius, no hi ha dubte que, en la pràctica, tothom està persuadit —tothom, en un moment o altre, ridícul perquè no ho pot eludir— de la ridiculesa de la situació. «Així ho hem trobat i així ho deixarem», és el comentari de Pla. Però això no lleva res a la circumstància de serho: a la ridiculesa. I hom se’n riu. La comicitat del sexe és angoixosament palmària.
Crec que aquesta motivació és decisiva, en el problema de què parlem. No única, no cal dirho. Les bromes sexuals han estat interpretades, també, com un signe de revolta: petites explosions subversives contra la moral estatuïda. Aquesta mena de burles s’adrecen, com una irreverència, al mite abstracte de la «puresa dels costums» inherent a tota societat. La societat, qualsevol societat, pel sol fet d’existir, és partidària de la regulació —de la regla— i la garanteix: en l’aspecte sexual, particularment. I fomenta prejudicis i convencions que la facin admetre com a natural. Ha de ser així, sí vol sobreviure, si vol aguantar-se amb un mínim de coherència interna. Els sectaris de la virtut ho encerten, quan assenyalen les etapes de depravació col·lectiva com si fossin pròdroms d’una dissolució mortal de la societat. Els pobles, els grups humans es mantenen sòlids a costa, sempre, de sacrificis dels seus individus: sacrifici de tendències dissipadores o inertes. Cal que els individus treballin, siguin sobris i honrats, es juguin la vida si cal per la pàtria, compleixin la paraula donada: cal que sacrifiquin la seva inclinació a la peresa, a la disbauxa i a l’engany, a la covardia, tan comprensible! Cal que, en el terreny sexual, els ciutadans s’ajustin a uns mòduls que assegurin l’ordre públic i la normalitat de les relacions jurídiques. L’individu, davant de tantes coaccions, sol resignar-se. Però no sense violència interior. I contesta amb la burla. Es burla de tot allò que la societat li imposa com a sagrat: com a preceptiu i intocable. És la seva revenja. Es rebel·la de paraula, incruentament. En l’aspecte del sexe, la pressió social és intensa, i forta havia de ser la temptació de la burla. Tot això és evident, i ens informa d’una de les causes que estimulen la concepció còmica del tema sexual. De tota manera, l’important és allò que dèiem abans: la comicitat del sexe és intrínseca, perquè surt de la contraposició de dues apreciacions extremes de l’home, la sublim i l’animal.
Podem creure que aquesta contraposició ha quedat agreujada pel cristianisme. L’home cristià afegeix, a la seva executòria de noblesa purament «natural», el timbre de ser «temple de l’Esperit Sant». Sant Pau ho comenta llargament en les seves epístoles. Ara —vull dir, dins el cristianisme—, qui fornica, no és solament aquella singularitat de la Naturalesa, magnificent i il·lustre, que és l’home, sinó algú que és això i, en un plus de dignitat, «un temple de l’Esperit Sant». I la idea d’un «temple de l’Esperit Sant» enfangat en el fornici havia de resultar, necessàriament, aclaparadora. La propugnació de la puresa, i en conseqüència el desdeny llòbrec del cos i de les seves febleses, el repudi de l’animal, n’era un corol·lari forçós. El sexe és denunciat com una sutzura, potser com la més denigrant de les sutzures que poden amenaçar-nos. «Formatus de spurcissimo spermate», diu un papa medieval, parlant de l’home. El sexe és porc, en efecte: una porqueria. Però hi ha la necessitat de la procreació, i hi ha la necessitat d’un remedium concupiscentiae: el matrimoni les satisfarà. És tot el que el sexe aconsegueix en la valoració de l’Església. Només dins el matrimoni —mal menor— queda redimit. «Més val casar-se que abrusar-se», precisa sant Pau. En definitiva, fóra millor no casar-se, si la castedat pogués ser sostinguda. La resta serà pecat, tara, ignomínia. Dins l’àrea cristiana s’ha produït, probablement, per reacció, la pornografia més virulenta. En tot cas, la visió cristiana, que promou l’home a un grau sobrenatural en l’escalafó de la Creació, havia d’agregar comicitat a la comicitat sexual. La bèstia, ara, és predicada, no ja d’un home a seques — l’home que suggeria la burla d’Aristòfanes i de Marcial—, sinó d’un home que és, de més a més, això, «temple de l’Esperit Sant». El moralista s’espantava de la caiguda, la reprovava aïradament, li dedicava severs escarafalls. El vulgus, menys enlairat, no hi veia més que una raó supernumerària de riallada —o de rialleta. Els pornògrafs se’n beneficien. L’Aretí és més fastigós i més risible que els seus congèneres pagans, justament perquè ell té, a sota, una extraordinària base teològica. És la teologia el que fa vidriosament divertida la pornografia de l’Aretí —i de tants altres «cristians».
Una digressió. El marc del cristianisme, en matèria sexual, fa intel·ligibles alguns episodis de l’erotisme occidental, que altrament mancarien de sentit. Tal, don Joan; tal, Sade, com incidentalment he insinuat. Els tenòrios, els donjoans, com els Sades, els sàdics, són alguna cosa més que uns espècimens patològics. La poligàmia ràpida, voluble i traïdora de don Joan, i el plaer condicionat per la crueltat de Sade, són —potser— formes de comportament biològic, desviades però naturals. El doctor Marañón intentà explicar-ho en el cas de don Joan, i sens dubte algun altre doctor, psiquiatre o endocrinòleg, ha procedit igualment respecte al sadisme. Tots dos tipus, doncs, donjoans i sàdics, serien biològicament possibles en qualsevol societat, en qualsevol temps. Tanmateix, don Joan i Sade s’individualitzen en el nostre repertori literari perquè la respectiva singularitat sexual té una projecció religiosa —o antireligiosa— que només el cristianisme podria atorgar-los. El sexe, en don Joan i en Sade, es fa inopinadament blasfematori. L’un i l’altre esgrimeixen el seu sexe contra Déu, el Déu de les prohibicions: contra l’Esperit repressor i exigent. El llibertinatge en el Burlador sevillà i en el marquès setcentista no és una recerca del gaudi dissolut, sinó una injúria a la divinitat, i només perquè és injúria a Déu, blasfèmia, adquireix una serietat inaudita. Si els desconnectàvem del cristianisme, don Joan i Sade perdrien la seva violència dramàtica, i farien riure. Haurien fet riure en el segle de Pericles, i faran riure d’aquí a cent anys. Avui mateix, amb prou feines si ens semblen meres anècdotes clíniques. Quan «Déu és mort», don Joan i Sade s’esvaeixen: en queda, senzillament, un residu pintoresc. Dins del cristianisme, en canvi, obtenien una dimensió demoníaca. Si les fornicacions corrents eren còmiques, les fornicacions exasperades de don Joan i de Sade causaven admiració o feredat: l’home bestial, per una vegada, s’aixecava desafiador, i feia de la seva bestialitat un argument de repte.
Quan s’esgota el Romanticisme, quan el XIX s’aferra a la ciència com únic recurs de salvació, i la ideologia positivista s’expandeix, el sexe comença a ser considerat des d’un altre angle. Comença a ser-ho: la rectificació té un llarg camí a recórrer, i és, d’entrada, un tempteig tímid i lent, difícil. Més difícil i tot, potser, que no ho hauria estat en algun altre moment, perquè el Romanticisme havia accentuat més del compte la tintura espiritualista del vincle amorós. Els romàntics són responsables de masses ingents de versos i de novel·les, d’una languidesa crepuscular fantàsticament falsa o bé d’un patetisme fogós i desorbitat, on les realitats eròtiques quedaven tan obsedides com sofisticades. Rigorosament parlant, caldria afirmar que el primer conat de recuperació seriosa del sexe s’havia produït ja en el XVIII: en el XVIII francès, a través dels filòsofs racionalistes i, sobretot, dels libertins. Fou aleshores que —ho deia, si la meva referència no és equivocada, el mateix Sade— hi ha una gent que pensa «que ce qu’il y avait de bon dans l’amour n’était que le physique». Explicant-se sobre l’amor, Voltaire ho puntualitza: «Il faut ici recourir au physique; c’est l’étoffe de la nature que l’imagination a brodée». Alguns llibres dels més representatius de la França setcentista —Les Liaisons datu gereuses, un d’ells— s’insereixen en aquesta línia. Però encara hi ha «l’imagination» que hi fa els seus brodats, i enfront, la pornografia i la consegüent derisió. Els libertins iniciaven un canvi: si el potencial i la determinació ideològics que aquell corrent introduïa haguessin tingut continuïtat, el procés hauria estat més ràpid. No va ser així. Com deia el desconegut i admirable Arrigo Cajumi, el XIX va trair el XVIII. El Romanticisme, en això i en moltes coses, fou un retrocés. Només quan el Romanticisme és desbancat, el sexe torna a ser mirat sense fàstic i sense «imaginació».
Albert Thibaudet assenyalava en La Terre, d’Emile Zola, un primer assaig de portar el sexe a la literatura en termes seriosos. Tant hi fa que fos Zola com un altre: el gir venia preconitzat per molts factors simultanis, de diversa índole, que convergien sobre la segona meitat del Vuit-cents, i que en els nostres dies s’acompleixen amb una notable preeminència. No diré que la transició fos tallant ni majoritària: no ho podia ser, llavors, ni encara avui ho és. La consideració despectiva del sexe ha perdurat. La pornografia, fins i tot la literària —esmentaré, per sabut, el nom de Guillaume Apollinaire—, segueix conservant el seu prestigi i el seu públic, pren un cert auge inclús. La manera sublimadora tampoc no decau. Hi ha, també, per acabar-ho d’embolicar, algun esporàdic rebrot d’odi sexual, de catarisme excèntric, com el de Tolstoi —La sonata a Kreutzer—, cosa bastant insòlita, llevat d’actituds professionalment ascètiques, en èpoques anteriors. Però l’intent es fa, s’incrementa, s’escampa. Les ingerències de la medicina i de la psicoanàlisi hi contribuiran força, després: la societat contemporània ha acabat per reconèixer que l’home — l’home i la dona— no és un ésser asexuat, i que el sexe és una part del cos tan digna de cura i de previsió com l’estómac o els ulls. Tot i el caràcter cientificoide dels manuals d’iniciació, d’educació conjugal, d’higiene, i de les obres de divulgació psicològica, no hi ha dubte que aquesta mena de textos han ajudat a esbandir moltes prevencions i a redonar al sexe un sentit net i clar, sense picant ni misèria. La fisiologia, avui, més que no amb la vella idea d’«animalitat», es relaciona amb la idea de «salut». I ja no fa riure —o no fa riure tant.
El trajecte recorregut era costós i penible. La societat europea, pudibunda com sempre, hipòcritament pudibunda, i en determinats sectors potser més hipòcritament pudibunda que mai, s’hi ha resistit. El segle XIX s’acollia al mot d’ordre del liberalisme, i sobretot a la més típica de les seves llibertats: la d’expressió, la de premsa. És arrimant-se a aquesta llibertat que la restauració seriosa del sexe, en el camp literari, havia o hauria d’haver-se consumat. La història judicial del segle passat demostra que el liberalisme que aleshores invocaven era una entelèquia banal, tocant a aquest punt. Una rèmora reaccionària interceptà o obstaculitzà les intencions. Sense ni tan sols referir-se al sexe d’una manera directa, Flaubert i Baudelaire, i alguns més, van veure’s processats davant els Tribunals sota l’acusació d’ultratge a la moral. Era una acusació fàcil i útil, que serà repetida ara i adés en el segle XX, malgrat la reculada indiscutible de la pruderie oficial, i malgrat els també indiscutibles progressos —cine i publicacions frívoles— del pragmatisme sexual. Hi ha uns quants casos espectaculars, de citació obligada. L’Ulysses de James Joyce i Lady Chatterley’s Lover de D. H. Lawrence, dues novel·les fonamentals de la nostra època, han sofert una acarnissada persecució de la banda dels burots de la moralitat. La Lolita de Vladimir Nabokov és un dels darrers escàndols, que jo sàpiga, en aquest terreny. I no cal dir que Henry Miller, amb els Tròpics, Sexus i la resta, ha batut el rècord d’interdiccions i de censura. La llista podria eixamplarse. I no totes les coaccions són forenses o administratives. N’hi ha d’altres, difusament socials, d’una tenuïtat insidiosa, que imposen a l’escriptor cauteles vexatòries. Un llibre, tan innocu al capdavall, com Si le grain ne meurt, d’André Gide, hagué de patir, fa a penes quaranta anys, una dilació de prudència: en 1920 se’n féu una edició de només dotze exemplars i sense peu editorial, i en 1921 una altra de tretze més; segueixen en 1925 dues edicions fragmentàries, i solament en 1928 —si no m’erro— Gallimard llança l’obra comercialment. Tot això són reticències a liquidar, extremitud d’un puritanisme en retirada. Però no deixa de tenir la seva importància.
Zola i els naturalistes, en interessar-se en el sexe, ho feien, una mica, per prolongar també en aquesta direcció la seva lluita contra les intoxicacions romàntiques. Es proposaven, en certa manera, una desmistificació de l’amor: d’allò que els romàntics, allargant una tradició literària multisecular, deien amor. No eren els naturalistes els primers a procurar-ho, segurament. Baudelaire havia escrit, abans, una línia desimbolta i aguda: «De fait, noms ne pouvons faire l’amour qu’avec des organes excrémentiels». Era una constatació d’absoluta simplicitat. Només que Baudelaire, poeta, i poeta cristià —catòlic cent per cent—, la desvirtuava tot d’una en referir-la a la concepció del pecat original: del pecat tout court —aquell pecat que personalment tant li agradava. El naturalisme, desproveït de segones intencions teològiques, quan redescobreix el sexe, no surt del pla de les realitats materials. I es troba, de sobte, amb una força que, dins la vida individual i social, resulta tan poderosa com el diner o més. El sexe, doncs, no era cosa de riure: com no és cosa de riure el diner. L’aventura carnal és situada en el seu lloc exacte: un esdeveniment fisiològic natural, gens gloriós, però tampoc immund, sense cap patetisme intrínsec, ni positiu ni negatiu. Ben mirat, són els naturalistes, titllats de preferir per als seus llibres els aspectes sòrdids del món, els qui treuen el sexe de l’infern de sordidesa on, des de sempre, havia estat relegat. Si les seves descripcions de tema sexual tenen un aire sòrdid, la sordidesa no prevé del sexe en si, sinó de l’abjecció social en què el sexe es veu tancat. La mateixa sordidesa, denotada com a tara i oprobi, conté el germen d’un al·legat tàcit a favor del sexe: a favor de la reivindicació del sexe. Els conflictes que s’hi involucren són ètics i econòmics: el sexe n’és la víctima. Aquest és el plantejament.
En la gradual recuperació seriosa del sexe no solament intervé la literatura, és clar. La literatura la reflecteix i la il·lustra: per això convé que ens hi fixem. Però la tendència és complexa, i hi coadjuven les més variades circumstàncies. La participació de la filosofia, del pensament en general, és decisiva. Un corrent ideològic, procedent del XVIII, més o menys enterbolit durant l’etapa romàntica, treballa en la demolició de les rutines tradicionals. A ells s’uneixen d’altres «crítiques», de signe divers, coincidents en l’enemistat respecte a la moral corretjosa i entumida del passat. El cientifisme s’hi alia. Una faceta d’aquesta ofensiva és el retrocés de la influència cristiana en l’esfera intel·lectual, on, precisament, s’inicia el reconeixement asèptic del sexe. I la ciència, la ciència estricta, no n’és aliena. Ni que només fos per haver-hi aportat la preocupació per la profilaxi: el perill de la morbositat venèria, un cop acceptat mèdicament, es regira contra el clixé canalla del sexe. I hi ha Freud, encertat o no, però amb una profunda empremta sobre la mentalitat mitjana. L’ensorrament de les arcaiques persuasions ètiques de què vivia l’home occidental s’escau, de més a més, enmig d’un trasbals econòmic i social sense precedents. O bé aquest trasbals és un dels incidents que el provoquen. És la industrialització, amb totes les seves conseqüències, des de l’ascens agressiu del proletariat fins al conformisme del benestar afavorit per la tècnica i la venda a pagues. Els mitjans de difusió —allò que en diuen massmedia— faciliten una relativa relaxació de les contraintes morals. En cent anys escassos, els canvis produïts són immensos. Vistos des de la perspectiva del sexe, són uns canvis prodigiosos, raonables, efectius. Amb un sentit alliberador.
Com tants d’altres processos socials, aquest és d’una ambigüitat palmària. D’una banda, ha desembocat en una sorprenent trivialitzacio del sexe. En desempecatar-se, el sexe deixa de ser vergonyós i vergonyant, i s’imposa sense reserves. Fins i tot serveix d’esquer a més d’una estupenda explotació comercial. Avui dia, en alguns països, l’exhibicionisme sexual és practicat amb gràcil i amena impavidesa. La pantalla i els magazines s’han apoderat del cos de les senyoretes més atractives, que ja no tenen secrets per a les multituds. Una Marilyn Monroe, una Brigitte Bardot, una Sofia Loren, s’han deixat admirar generosament. El cine, encara, ha pres sovint el llit com a escenari de seqüències escabroses ; no el cine cochon, tèrbol i àcid, sinó l’altre, el cine de taquilla oberta, amb pretensions estètiques o de mera distracció. Les vicissituds eròtiques de les princeses i dels actors, els fets diversos tipus «ballets rosa», ocupen l’atenció dels lectors de la premsa mundial. Els costums —i qui els qualificaria, ara, de «bons» o de «dolents»?— s’han fet molt elàstics, i la part concedida a la llibertat sexual és, a tot arreu, graciosament àmplia. Hi ha una zona de comportament i de consciència, en el ciutadà mitjà de les regions més avançades, que oscil·la entre el caramel sentimental, d’ascendència romàntica, i el frenesí del sexe, exempt per fi de barreres engavanyadores. L’«amor», quan subsisteix d’acord amb les receptes clàssiques del sentiment, no oculta ni omet el sexe, sinó que l’accepta i se l’incorpora. No pot pas dir-se que tot això sigui un avatar més de la constant «llibertina» que rastregem al llarg de la història. Sempre hi ha hagut un fons d’efervescència dissoluta en el viure diari de la gent, a sota de la crosta de les morals teòriques i de les ficcions virtuoses. Era, però, una pul·lulació indecent, condemnada, indiscreta. Les èpoques proverbialment llicencioses, com, per exemple, la del Renaixement a Itàlia, no oblidaven el caràcter culpable de la seva «llicència». En l’actualitat, els fets es produeixen sense remordiments, sense gaires inquietuds ètiques, sense por. El sexe, desinfectat de neguits ancestrals, és una cosa òbvia. I com totes les obvietats, trivial.
Per contra, hi ha també, ara, una greu retracció sobre aquestes mateixes qüestions, una manera nova i austera de reconsiderar-les, que la literatura —una certa literatura— recull i explicita. De vegades, les aparences són desconcertants: són desconcertants per al lector desprevingut, que, malgrat tot, segueix immergit en les reminiscències puritanes, o que només en surt per sotmetre’s al clima de trivialització sexual que l’envolta. El desconcert prové de trobar-se, de sobte, amb la presència del sexe referida amb una objectivitat implacable. Ell se sentirà temptat de desdenyar-ho com a pornografia. Llibres com els de Henry Miller —Tropic of Cancer, Tropic of Capricorn— semblen, d’antuvi, una deixatada extraversió d’«obscenitats», a una altura equivalent a les postals lúbriques que es venen d’amagat en llocs de prestigi prostibulari. L’acumulació de detalls escabrosos, premeditada i obsessionant, recorda els procediments dels pornògrafs. No són això, no és això. La presentació descarada del sexe té, en Miller com en molts altres escriptors actuals, un designi que va més enllà de l’enervant estremiment epidèrmic que en pugui treure un lector suspicaç. És un designi de sinceritat. El sexe és una part de la vida: tumultuosa o serena, maquinal o màgica, però incontestable en la seva agitació física i psicològica. Un testimoni sobre l’home que volgués suprimir-ne tota al·lusió, o que volgués falsejar-la, seria incorrecte. La pornografia, tant com la versió lírica —platònica, romàntica— de l’amor, falsejaven l’home en falsejar el sexe. En el passat, el sexe sincer hem de buscar-lo fora de la literatura: en documents privats, com el Diary de Samuel Pepys. És avui —un avui que dura ja temps— quan els escriptors reprenen el tema amb equanimitat. El paroxisme de Miller i d’altres no desment aquesta avaluació del fenomen. Enfrontdel sexe grotesc i enfront del sexe disfressat, ara hi ha el sexe a seques.
En el curs de la nota present han sorgit, de passada, alguns noms representatius, d’alta categoria literària, que m’estalvien d’insistir-hi. El d’André Gide, d’una banda. Els papers autobiogràfics de Gide exhalen una obstinada passió sexual, que en el seu cas pren l’aire d’una justificació orgullosa: la del pederasta afirmant provocativament el seu dret al plaer. Proust, Peyrefitte, Genet, amb matisos distints, tracten el mateix tema, i Cario Còccioli —Fabrizio Lupo— l’ofereix a través d’un prisma catòlic. D. H. Lawrence va fer una extensa propaganda de l’exultació sexual, d’una mena de vitalisme centrat en el sexe, que arriba a moments de vigorosa opulència expressiva. El cas de James Joyce en l’Ulysses, és més complicat: el sexe —carn i desfici de la carn— hi apareix en la seva total embriaguesa, diversiu en contradicció amb la moral convencional i obsessiu en el flux subconscient —monòleg interior— de les nostres callades reflexions. Miller i Nabokov, unes vegades sobre la «normalitat» i unes altres sobre la «perversió», no són sinó notaris de la conducta sexual de l’home en la societat d’avui, objectius i lapidaris en la seva escriptura, implacables fins a la minúcia. I encara hi ha els Alberto Moravia, o —en un altre pla— les Françoise Sagan, fabricants de llibres en els quals l’erotisme ocupa un espai dilatat, més o menys vulgar —vulgar, a tenor del vulgus inclassificable i alfabetitzat del nostre temps. I encara més: Huxley, Mann. Un Aldous Huxley no es demorarà en la notificació d’escenes agosarades, però —Point Counterpoint, Yelow Crome, etc.— analitza i judica la realitat «amatòria» amb una fredor i una asèpsia enlluernadores, amb una espantosa curiositat impassible d’entomòleg. Hi ha una pàgina de Thomas Mann —i per ella cal citar-lo, si més no—, en el Zauberberg, que, com deia Màrius Verdaguer, és un cant «a la bellesa immortal de la matèria orgànica», i que simultàniament és una despullada observació de la fatalitat sexual vista a través dels tractats d’anatomia i de fisiologia. Les tendències són molt diverses, i la penetració «escandalosa» també és molt diferent. El fet és que el sexe, gràcies a tot això, ja no és grotesc ni excitant, en la seva versió literària. És el sexe: només — un episodi ineluctable de la naturalesa de l’home.
Aquesta aclaparadora predominància del sexe en determinats escriptors contrasta amb la parquedat o fins i tot amb la quasi absència que el tema presenta en d’altres. L’amor ocupa un espai més aviat mediocre en les novel·les de no pocs escriptors primordials del segle XX. Ja ho he remarcat en un altre lloc d’aquest llibre. Per a un Hemingway, per a un Kafka, per a un Malraux, per a un Xolokhov, per a un Camus o un Pratolini, per a Sartre, per a Ehremburg, el sexe no té la irisació sentimental que advertíem en un Flaubert, en un Stendhal —o en un Paul Bourget o un Gabriele d’Annunzio. Dessentimentalitzat, el sexe, en ells, tampoc no es fa tan obsequiosament patent com en les obres d’un Joyce, d’un Lawrence, d’un Miller. Hi queda cenyit al terme just que li correspon: que li correspon després d’haver estat desempecatat. La veritable substància d’aqueixa literatura és metafísica, social, política. El sexe, per tant, es retira del primer pla novel·lesc: no hi és, ni sublimat, ni exhibit. Però no oblidat, tampoc. Quan cal que surti a col·lació a fi de donar una imatge completa de l’home, el novel·lista l’addueix. I aleshores segueix sent sexe: és a dir, segueix sent el nexe sense mistificació que «practica» la societat moderna. Però res més. L’acció i la meditació dels personatges no gravita sobre els seus genitals: tenen altres coses a fer i a pensar. Forniquen com tothom: com tothom, normals o anormals. Simplement, no erigeixen aquesta activitat en qüestió preferent, ni amb el pretext psicologista de l’«amor», ni amb aquella enderiada insistència sobre el «regne del fotre» —Henry Miller dixit— que manifesten els altres. És el correlat de la trivialització del sexe que constatem en totes les formes actuals de la societat. El sexe és important, com és important la nutrició: no més. No menys, tampoc. Si adopta el format de problema, serà en tant que conflicte social o dictamen mèdic. Frustrat o satisfet, el sexe no excedeix uns límits ben clars. Frustrat o satisfet, el sexe en resulta referit a la sola urgència del gaudi, a la perfecció d’unes relacions físiques i psíquiques en la parella humana. La paraula hedonisme ens surt al pas, de nou.
Hedonisme. No podem desdenyar el vocable. Desconnectat de qualsevol implicació transcendent, el sexe esdevé seriós: ni còmic ni líric. Seriós: al marge de l’acudit i de la poesia. De manera que la seva emergència natural ha d’acomplir-se en una estricta autonomia —si puc dir-ho així. I ve a confirmar-ho un detall significatiu: mai com ara. d’ençà dels temps pagans, no hi havia hagut una tal abundància de llibres tipus ars amandi. Totes aquelles obres que, abans, hem evocat en un passatge de Montaigne, tenen avui rèpliques esponeroses, amb títols persuasius, redactades per metges o per qui sigui, les quals es proposen de facilitar al públic núbil unes informacions tècniques, susceptibles d’afavorir la plenitud del plaer carnal. Sospito que, entre l’època dels grecs i dels romans —parlo sempre del món occidental— i l’època que vivim, s’han escrit pocs manuals d’aquesta classe. En els nostres dies això pren un volum extraordinari. Es multipliquen els promptuaris de la pràctica sexual. Sovint és amb una projecció merament conjugal: pensant en la salubritat sensual i moral del matrimoni. Però la lliçó resulta aplicable en situacions no aprovades per la llei ni per les esglésies. És el sexe estricte que en treu profit. És el sexe que així confirma la seva serietat. Potser, si el món continua per aquest camí, vindrà un dia en què la brometa sexual es farà inconcebible, excepte en casos extrems. Potser tenim ja dret a esperar que el sexe no admetrà ni tan sols la ironia. La pornografia hi perdrà tota la seva saborosa eficàcia. La serietat del sexe seria una bona cosa. Valdria la pena que poguéssim equiparar-la a la serietat gastronòmica, posem per cas. La vida seria menys dramàtica i menys idiota —menys repulsiva i menys irrisòria...
Fuster Ortells, Joan. Diccionari per a ociosos (pàg. 158-181). Editorial 62
Si us ha interessat aquesta entrada, també podeu anar a "Amor" del mateix "Diccionari per a ociosos".
ResponElimina