INTERÉS

    Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval. Atònit, em pregunta: 
Posa una mica d’incredulitat en el «realment». 
La seva bona fe —no en dubto pas— em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers: en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic «avorrit» perquè per a ell, i per a gairebé tothom, ho seria. Ho és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa. 
—Sí, m’interessa.
Què vol dir interès? «Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables». Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra no defrauda: és concís, complet, encertat. Doncs sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa o debolida. 
—I per què t’interessa? Ara, la veritat, no sé què contestar. O hauria de contestar amb la meva autobiografia. Les afeccions intel·lectuals i l’ofici, des de fa molts anys, m’han habituat al tracte d’una literatura anacrònica i rude, tractats de monges i frares, poemes metafísics, als antípodes de la meva personal manera de sentir el món. Però no puc evadir-me’n. 
Improviso una resposta sobre la marxa: 
—Basta que miris cinc minuts seguits una cosa, la cosa més insignificant, perquè arribi a interessar-te... 
La frase és, en unes altres paraules, de qualsevol moralista francès. Els francesos —els «moralistes»— han formulat excuses per a totes les situacions: Montaigne, La Rochefoucauld, Pascal, Rivarol, Voltaire, La Bruyère, Alain... L’aprofito. No és satisfactòria del tot. Però, ¿qui podria justificar el seu interès per això o per allò? El seu interès pel futbol, per les senyores grasses, per la química orgànica, per les novel·les de Joyce, per la política internacional, pels crucigrames, per guanyar diners, pels paisatges delicats —per qualsevol cosa. Justificar!


Fuster Ortells, Joan. Diccionari per a ociosos (pàg. 80-81). Editorial 62

Comentaris

  1. Natalia8 de març del 2021, a les 3:57

    Reivindiquen una fragment de l'entrada de "Lectura":

    "Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps."

    I alguns aforismes sobre els llibres:

    "Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres."

    "Les poques lectures aparten de la vida; les moltes ens hi acosten."

    ResponElimina
  2. Natalia8 de març del 2021, a les 3:58

    "Amb una mica d´habilitat i una altra mica de menfotisme, es pot trobar justificació per a tot. ¿per què, doncs, molestar-se a justificar res? I no obstant, ens passem la vida justificant-nos."

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

XENOFÒBIA

Imatge
L'odi a l'estranger, al foraster, ha estat, sempre, i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d'abusos remuneradors. Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d'una "pàtria" només arriben a sentir-se "patriotes" quan s'imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la "pàtria" del costat. En qualsevol cas, l'estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som "estrangers" per a algú . I de l'estranger fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi
Més informació

LLIBERTAT

Imatge
          Potser fóra excessiu, gairebé una broma, al·legar-hi allò de «la música de les esferes» . La venerable opinió de Pitàgores no mereixeria ara massa respecte, ni tan sols com a mera referència metafòrica. Però, així com segons l’il·lustre filòsof de l’Antiguitat els homes no ens adonem del so —« so»— més o menys melodiós que l’univers emet en funcionar, hi ha qui assegura que tampoc els veïns de les cascades del Niàgara no «senten» el fragor continu de les aigües en aquests coneguts saltants. La raó de totes dues insensibilitats acústiques seria idèntica: el fet d’estar acostumats al soroll en qüestió, fins al punt de «ja» no percebre’l . Les «esferes» de què es componia el cosmos, en l’amena explicació del savi clàssic, giraven des de sempre i sense parar: els nostres timpans en capten la «música», naturalment, dic jo, però no la distingim, ja que hi som «habituats» d’ençà del moment mateix de la nostra naixença. Una «habitualitat» pareguda condiciona l’oïda dels habitants de
Més informació

INDIGNACIÓ

Imatge
        De vegades arribem a creure que la indignació és una forma més, una forma qualsevol de la ira. Una persona indignada, per poc que «surti de fogó» —segons el Fabra diu que s’ha de dir—, sempre fa l’efecte d’haver-se abandonat a l’impuls de la còlera. I, en el fons, seria una temeritat negar que realment és així. Tota indignació suposa, més o menys en potència, un esclat d’exasperació dirigit «contra» algú o «contra» alguna cosa: contra «l’indignant». El consensus universal dels diccionaris tendeix a classificar aquesta fúria entre les espècies de la ira. Ara bé: un teòleg, un moralista, potser ens tranquil·litzarien, en assegurar-nos que la ira en qüestió no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital. Segons sembla, i des de determinats punts de vista, hi ha ires i ires: unes ires reprotxables, i unes altres ires més aviat carregades de decòrum. El poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, ¿no va concebre el seu Jehovà com una divinitat iracun
Més informació