SEXE
El sexe no és un tema seriós : tema de conversa o de literatura. Tal ha estat, sembla, la convicció general durant segles, i encara avui perdura en extenses zones de les nostres societats. En literatura, l’amor sí que ho era —i de quina manera!—, però no el sexe. Poetes, novel·listes i dramaturgs, fins en temps relativament pròxims, no han vist el sexe sinó a través de la facècia, de la burla, del grotesc . O el silenciaven i el dissimulaven, servicials amb el tabú establert, o bé el feien aparèixer sota una llum més aviat còmica . Els clàssics en la matèria no em deixarien pas mentir, respecte a això últim: siguin Marcial o l’Aretí, siguin Aristòfanes o Rabelais. Les excepcions són tan escasses, que ara, de passada, jo no sabria aportar-ne més que una: el marquès de Sade . Però el sexe, en Sade, és —i només— una presència gairebé sinistra, una confusa pretensió diabòlica, en la qual la realitat fisiològica i psicològica, humana, queda postergada a un paper instrumental, ...