El nostre diccionari

  • Quin és l'objectiu del blog?

Hem fet una tria de set entrades que per a nosaltres representen l'estil i la diversitat del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster per tal de reproduir-les i transformar-les en un hipertext amb hipervincles, etiquetes, actualitzacions...  i, per descomptat, la vostra participació! 😊

  • Qui som?

Aquest blog és una creació de quatre estudiants de 2n de Filologia Catalana en la Universitat d'Alacant per a l'assingatura de Prosa Catalana Contemporània. 

Som Clàudia Cruz, Verònica Gomis, Llúcia Sanchis i Natalia Payà.

  • Després de llegir les entrades podeu respondre el següent qüestionari:
https://docs.google.com/forms/d/125wx3JUx1lgnPDN_1bTVLAbec-CQKTX1e11Pk33HMbM/


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

XENOFÒBIA

Imatge
L'odi a l'estranger, al foraster, ha estat, sempre, i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d'abusos remuneradors. Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d'una "pàtria" només arriben a sentir-se "patriotes" quan s'imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la "pàtria" del costat. En qualsevol cas, l'estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som "estrangers" per a algú . I de l'estranger fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi
Més informació

LLIBERTAT

Imatge
          Potser fóra excessiu, gairebé una broma, al·legar-hi allò de «la música de les esferes» . La venerable opinió de Pitàgores no mereixeria ara massa respecte, ni tan sols com a mera referència metafòrica. Però, així com segons l’il·lustre filòsof de l’Antiguitat els homes no ens adonem del so —« so»— més o menys melodiós que l’univers emet en funcionar, hi ha qui assegura que tampoc els veïns de les cascades del Niàgara no «senten» el fragor continu de les aigües en aquests coneguts saltants. La raó de totes dues insensibilitats acústiques seria idèntica: el fet d’estar acostumats al soroll en qüestió, fins al punt de «ja» no percebre’l . Les «esferes» de què es componia el cosmos, en l’amena explicació del savi clàssic, giraven des de sempre i sense parar: els nostres timpans en capten la «música», naturalment, dic jo, però no la distingim, ja que hi som «habituats» d’ençà del moment mateix de la nostra naixença. Una «habitualitat» pareguda condiciona l’oïda dels habitants de
Més informació

INDIGNACIÓ

Imatge
        De vegades arribem a creure que la indignació és una forma més, una forma qualsevol de la ira. Una persona indignada, per poc que «surti de fogó» —segons el Fabra diu que s’ha de dir—, sempre fa l’efecte d’haver-se abandonat a l’impuls de la còlera. I, en el fons, seria una temeritat negar que realment és així. Tota indignació suposa, més o menys en potència, un esclat d’exasperació dirigit «contra» algú o «contra» alguna cosa: contra «l’indignant». El consensus universal dels diccionaris tendeix a classificar aquesta fúria entre les espècies de la ira. Ara bé: un teòleg, un moralista, potser ens tranquil·litzarien, en assegurar-nos que la ira en qüestió no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital. Segons sembla, i des de determinats punts de vista, hi ha ires i ires: unes ires reprotxables, i unes altres ires més aviat carregades de decòrum. El poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, ¿no va concebre el seu Jehovà com una divinitat iracun
Més informació