Diccionari per a ociosos

La constatació és fàcil de fer: basta fullejar una història —il·lustrada, no cal dir-ho— del moble. Ens hi ratificaríem, de seguida, en qualsevol visita a algun museu de pintura figurativa o d’arts menors, on en imatges o en realitat es conserven testimonis de les formes de seient utilitzades pels nostres avantpassats. I fins i tot avui mateix, en moltíssimes cases d’aquestes latituds, en la majoria potser, encara hi trobarem models de cadires ben significatius. La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector. L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses —mitologia, metafísica, literatura, art, guerra, opressió, etc.—, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d’imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat . No es tracta solament de cadires, però el cas de les cadires resulta un indici d’especial visibilitat. Sembla, en efecte, que la nostra gent s’ha assegut sempre damunt d’artefactes la característica primera dels quals ha e...

        De vegades arribem a creure que la indignació és una forma més, una forma qualsevol de la ira. Una persona indignada, per poc que «surti de fogó» —segons el Fabra diu que s’ha de dir—, sempre fa l’efecte d’haver-se abandonat a l’impuls de la còlera. I, en el fons, seria una temeritat negar que realment és així. Tota indignació suposa, més o menys en potència, un esclat d’exasperació dirigit «contra» algú o «contra» alguna cosa: contra «l’indignant». El consensus universal dels diccionaris tendeix a classificar aquesta fúria entre les espècies de la ira. Ara bé: un teòleg, un moralista, potser ens tranquil·litzarien, en assegurar-nos que la ira en qüestió no queda inclosa en els termes jurisdiccionals del conegut pecat capital. Segons sembla, i des de determinats punts de vista, hi ha ires i ires: unes ires reprotxables, i unes altres ires més aviat carregades de decòrum. El poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, ¿no va concebre el seu Jehovà com u...

     Un amic em sorprèn embarcat en la lectura d’una espessa obra medieval . Atònit, em pregunta:  — I això, t’interessa realment? Posa una mica d’incredulitat en el «realment».  La seva bona fe —no en dubto pas— em desconcerta. Ell llegeix una altra mena de papers: en tot cas, mai no s’interessaria per un text arcaic i avorrit. Dic « avorrit » perquè per a ell, i per a gairebé tothom, ho seria. Ho és per a mi? He de reconèixer que no: m’interessa.  —Sí, m’interessa. Què vol dir interès ? « Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial, a ésser-li favorables o desfavorables ». Copio el Fabra al peu de la lletra. Com sempre, el Fabra   no  defrauda : és concís, complet, encertat. Doncs sí. M’interessa el llibre antic i atapeït, ocupat de problemes caducs i redactat amb una retòrica abstrusa o debolida.  —I per què t’interessa? Ara, la veritat, no sé què contestar . O hauria de contestar...

          Potser fóra excessiu, gairebé una broma, al·legar-hi allò de «la música de les esferes» . La venerable opinió de Pitàgores no mereixeria ara massa respecte, ni tan sols com a mera referència metafòrica. Però, així com segons l’il·lustre filòsof de l’Antiguitat els homes no ens adonem del so —« so»— més o menys melodiós que l’univers emet en funcionar, hi ha qui assegura que tampoc els veïns de les cascades del Niàgara no «senten» el fragor continu de les aigües en aquests coneguts saltants. La raó de totes dues insensibilitats acústiques seria idèntica: el fet d’estar acostumats al soroll en qüestió, fins al punt de «ja» no percebre’l . Les «esferes» de què es componia el cosmos, en l’amena explicació del savi clàssic, giraven des de sempre i sense parar: els nostres timpans en capten la «música», naturalment, dic jo, però no la distingim, ja que hi som «habituats» d’ençà del moment mateix de la nostra naixença. Una «habitualitat» pareguda condic...

Morir-se massa jove  és un error. Morir-se massa vell , també. En general,  morir-se és sempre un error .  El mal és que podríem dir això mateix respecte de viure . Fuster Ortells, Joan.  Diccionari per a ociosos  (pàg. 114). Editorial 62

  El sexe no és un tema seriós : tema de conversa o de literatura. Tal ha estat, sembla, la convicció general durant segles, i encara avui perdura en extenses zones de les nostres societats. En literatura, l’amor sí que ho era —i de quina manera!—, però no el sexe. Poetes, novel·listes i dramaturgs, fins en temps relativament pròxims, no han vist el sexe sinó a través de la facècia, de la burla, del grotesc . O el silenciaven i el dissimulaven, servicials amb el tabú establert, o bé el feien aparèixer sota una llum més aviat còmica . Els clàssics en la matèria no em deixarien pas mentir, respecte a això últim: siguin Marcial o l’Aretí, siguin Aristòfanes o Rabelais. Les excepcions són tan escasses, que ara, de passada, jo no sabria aportar-ne més que una: el marquès de Sade . Però el sexe, en Sade, és —i només— una presència gairebé sinistra, una confusa pretensió diabòlica, en la qual la realitat fisiològica i psicològica, humana, queda postergada a un paper instrumental, ...

L'odi a l'estranger, al foraster, ha estat, sempre, i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d'abusos remuneradors. Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d'una "pàtria" només arriben a sentir-se "patriotes" quan s'imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la "pàtria" del costat. En qualsevol cas, l'estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l'estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som "estrangers" per a algú . I de l'estranger fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi...